Multes variables per lluitar més eficaçment contra el frau?

Cada mes de gener augmenten les tarifes del transport públic, almenys tant com ho fa l’IPC. No hi ha any, doncs, que aquells que paguem el nostre bitllet escapem a aquesta realitat. Qui viatja sense bitllet o amb un de no vàlid, en canvi, constata que la multa es manté intacta durant anys i el seu import no varia en funció de les causes o les circumstàncies per les quals s’imposa. 

Així, doncs, dóna igual si el bitllet no s’ha validat o no és vàlid, si no es disposa del mateix o no es pot ensenyar als inspectors, si està caducat, si és d’un import reduït (destinat a la gent gran, a joves, a famílies nombroses o monoparentals, a aturats…) i no es pot demostrar el dret a obtenir aquest descompte, si no s’acredita la titularitat als bitllets personalitzats o si s’utilitza fora de la zona tarifària corresponent. En tots aquests casos la multa és idèntica, 100 euros, que queda reduïda a la meitat si es paga al moment.

Des d’ecomovilidad.net Barcelona, però, considerem que seria interessant que l’ATM es plantegés una revisió dels criteris generals que se segueixen actualment per adaptar-se millor a les diferents realitats, amb l’objectiu de dissuadir aquells que es colen deliberadament i, a la vegada, no perjudicar en excés els usuaris que no han pagat quan quedi demostrat que no ha existit intencionalitat.

En aquest sentit, ens sembla interessant com a punt de partida el sistema que utilitza a França la SCNF, en preveure que la multa tindrà un import o un altre en funció de les circumstàncies concretes que es donin en cada cas. Així, si als trens francesos es disposa de bitllet però aquest no ha sigut validat la multa és de 25 euros. En canvi, si no es porta cap tipus de bitllet aquesta passa a ser per valor de 35 euros. Finalment, si s’ha utilitzat un bitllet falsificat la multa assoleix els 128 euros. Convindria, doncs, que l’ATM implantés a Catalunya un sistema similar al francès, tot i que podrien introduir-se algunes variacions. En qualsevol cas, l’import de les multes hauria de ser clarament dissuasiu per a aquells que pretenguessin colar-se.

Entenem, doncs, que les multes de 100 euros s’haurien d’imposar quan s’hagin superat les zones tarifàries a que dóna dret el bitllet, així com quan el bitllet no sigui vàlid o no s’hagi validat, sempre que s’hagin utilitzat estacions o mitjans de transport que no tinguin torniquets o portes lliscants per accedir. En definitiva, es pretén no perjudicar en excés aquells que hagin oblidat validar o s’hagin pogut confondre de targeta.

Un import més gran (potser 150 euros) haurien de tenir les multes quan, havent accedit a estacions o mitjans de transport amb torniquets o portes lliscants, no s’ha validat el bitllet o aquest no és vàlid. Podrien tenir aquest mateix import les multes quan no es disposi de bitllet o no es pugui mostrar als inspectors i interventors, quan el bitllet estigui caducat i quan, essent abonaments il·limitats personals i intransferibles o bitllets de preu reduït, no es tingui dret a utilitzar-los.

Finalment, correspondria una multa encara més gran (potser 200 o 300 euros) quan s’hagués falsificat el bitllet, ja que en aquest cas hauria existit una evident mala fe.

És més, com que l’objectiu que es persegueix és penalitzar especialment aquells que reiteradament i deliberadament utilitzen el transport públic sense pagar, som partidaris que, en cas de reincidència, les multes multipliquessin per dos el seu import. És a dir, si a un usuari se li ha imposat una multa i torna a viatjar sense un bitllet adequat, en aquesta segona ocasió la multa seria pel doble de l’import que li correspondria en circumstàncies normals.

En qualsevol cas, creiem que no totes les mesures han d’anar encaminades a augmentar els imports de les multes. Així, per exemple, s’hauria de donar la possibilitat d’acreditar la titularitat dels bitllets personalitzats o el dret a utilitzar bitllets d’import reduït amb posterioritat a un control de frau. És a dir, si un usuari porta un bitllet de caràcter nominatiu o de preu reduït sense la corresponent acreditació (DNI, carnet de família nombrosa…), l’inspector se’l confiscaria, però entenem que l’usuari hauria de poder recuperar-lo a posteriori, si acredita que, efectivament, tenia dret a utilitzar aquest bitllet, i la multa quedaria anul·lada automàticament.

Per altra banda, podria estudiar-se la possibilitat d’establir un preavís sense multa el primer cop que es viatgés sense validar, quan el mitjà de transport o l’estació en què s’ha iniciat el trajecte no tinguin torniquets o portes lliscants que impedeixin entrar sense pagar. Es donaria així cert marge de confiança a aquells que, sense voler-ho, sinó per distracció, haguessin entrat sense validar els seus bitllets. No obstant, si això mateix succeís un segon cop, llavors s’haurien d’abonar a la vegada les dues multes. De totes maneres, si no es volgués implantar el sistema de primer preavís sense multa, podria optar-se per imposar una multa per una quantia una mica més petita quan l’estació d’accés o el mitjà de transport no disposés de torniquets o portes lliscants, ja que qualsevol de nosaltres podria oblidar-se de validar un dia.

Finalment, creiem que els passatgers que fan servir abonaments amb viatges il·limitats (T-Dia, T-Mes, T-Trimestre, T-Jove…) no mereixen rebre una quantiosa multa simplement perquè hagin oblidat validar algun cop, ja que, facin l’ús que facin dels seus títols de transport, ja els han pagat. És per això que potser per a ells hauria d’existir una multa amb un import simbòlic (5 euros, per exemple), en tant que no és que no disposin de títol vàlid, sinó que no l’han validat. El seu compromís amb el transport públic, al cap i a la fi, ja ha quedat demostrat en comprar un abonament amb viatges il·limitats.

Evidentement, seria molt interessant que una reformulació d’aquest tipus per lluitar contra el frau fos acompanyada d’una revisió, també a fons, del sistema tarifari per beneficiar els usuaris habituals.