Fa unes setmanes parlàvem de què poden fer les empreses per promoure la mobilitat sostenible entre els seus treballadors. Van sorgir llavors idees molt interessants i perfectament aplicables. Doncs bé, avui volem continuar aprofundint en aquest tema, però prestant atenció a com poden influir les diferents Administracions Públiques en els hàbits de mobilitat dels seus treballadors per tal de procurar que deixin majoritàriament el cotxe (o la moto) a casa.
I és que, tot i que en realitat les propostes que plantejarem es podrien portar a terme també al sector privat, entenem que l’Administració ha de donar exemple i ser precursora en aquest àmbit, com ho ha estat en d’altres (igualtat d’oportunitats entre homes i dones, conciliació de la vida familiar i laboral, etc.), més encara tenint en compte que a Espanya aproximadament 3.100.000 persones treballen en el sector públic.
És possible que un col·lectiu de tanta envergadura adopti uns hàbits de mobilitat més sostenibles que els actuals? Sí, sens dubte. Amb massa freqüència, les Administracions han donat facilitats per tal que els seus treballadors poguessin arribar a la feina en vehicle privat: creant places d’aparcament als seus edificis, habilitant solars en què només poden aparcar els seus empleats, etc.
En ocasions això ha estat així perquè els propis treballadors (o els seus representants sindicals) reclamen aquest tipus de mesures, sense tenir en compte que, en satisfer un interès particular, s’està entrant en contradicció amb un interès general (el de promoure una mobilitat més sostenible i un medi ambient menys contaminat) que, en la nostra opinió, és més important. Altres vegades, en canvi, s’ha apostat per la mobilitat en cotxe i moto com a contrapartida a d’altres demandes dels treballadors (pujada de sou, flexibilitat horària, etc.), perquè, en emplaçaments mal comunicats, resultava més fàcil destinar una zona a aparcament que implantar un transport públic competitiu i adaptat a les necessitats dels treballadors. Així, doncs, l’Administració no ha sabut “canviar el xip” i continua amb una política que, més o menys veladament, pressuposa que ha de garantir que els seus treballadors puguin arribar en cotxe.
En conseqüència, des d’ecomovilidad.net Barcelona considerem que s’hauria d’acabar amb el tracte tan favorable que es dóna actualment a aquells empleats públics als quals se’ls assigna una plaça d’aparcament a cost zero a l’edifici en què treballen, fins i tot quan disposen de nombroses alternatives per arribar en transport públic. A més, amb freqüència els criteris que se segueixen per decidir si a un treballador se li permet aparcar o no al pàrquing de l’edifici són injustos, poc transparents o absolutament aleatoris.
Apostem, doncs, per crear un sistema equitatiu per a tothom que consideri com un servei que s’ofereix (i, per tant, que es cobra) la disponibilitat de places d’aparcament que fins ara s’assignen discrecionalment. Cal acabar, doncs, amb la pràctica de reservar places als caps, als treballadors amb un determinat rang salarial o titulació o a aquells que portin més anys a l’Administració.
En definitiva, creiem que les Administracions Públiques haurien de posar a disposició de tots els seus treballadors les places d’aparcament amb què comptin, a canvi de cobrar-los una quota mensual per utilizar-les, de manera que la quantia recaptada per aquesta via revertís en el conjunt dels empleats públics, mitjançant descomptes en el transport públic.
Per aconseguir un sistema més just, considerem que aquests ingressos s’haurien de distribuir a parts iguals entre tots els treballadors (de manera que tots ells obtindrien el mateix descompte al transport públic), mentre que el preu que es cobrés pel lloguer de les places d’aparcament podria no ser el mateix per a tothom, sinó en proporció al sou dels treballadors que les utilitzarien. Fins i tot podria cobrar-se un percentatge diferent (potser un 2%, un 3% o un 5%) en funció de la categoria professional dels treballadors.
Així aconseguiríem un sistema redistributiu, que beneficiaria especialment els empleats públics amb els salaris més baixos. Amb aquest sistema, els treballadors amb els sous més alts (a partir de 1.500 euros al mes, posem per cas), que acostumen a ser més reticents a renunciar a arribar a la feina en cotxe, encara que disposin d’alternatives en transport públic, haurien de gratar-se més la butxaca. En definitiva, doncs, qui vulgui un caprici, que se’l pagui.
La implantació d’aquesta proposta probablement propiciaria, a més, que sorgissin voluntaris per compartir el cotxe, reduint-se així el nombre dels que circularien pels carrers i, per tant, generant-se menys embussos, menys contaminació acústica i atmosfèrica, menys accidents i menys baixes laborals. Probablement també faria que bastants usuaris habituals de les places d’aparcament de l’Administració renunciessin a elles i es passessin al transport públic.
Quedarien buides, doncs, aquestes places? No necessàriament. Podrien habilitar-se places de pàrquing gratuïtes (i segures) per a bicicletes. Així mateix, a les zones en què estan molt aprop diferents edificis públics (alguns d’ells amb pàrquing i altres sense ell) els empleats que necessitessin anar en cotxe a la feina podrien compartir les zones d’aparcament per tal que resultessin més eficaces i no hi sobressin places per un costat i hi manquessin per l’altre. Així, de pas, s’acabarien situacions injustes, com que a un edifici hi hagi aparcament i en el del costat, no. Fins i tot es podrien llogar les places per minuts als ciutadans que anessin a l’Administració per fer alguna gestió.
Per tal de no perjudicar a aquells que realment necessiten recórrer al cotxe, podrien establir-se determinades excepcions en el cobrament de la quota mensual per utilitzar les places d’aparcament. Així, per exemple, aquells que visquessin lluny del centre de treball (per exemple, a 50 km), aquells que tinguessin minusvalideses físiques i no poguessin desplaçar-se per altres mitjans, aquells que treballessin a centres als quals no arriba el transport públic o aquells que entre les seves funcions diàries estigués el desplaçar-se amb el cotxe (conserges per fer encàrrecs, inspectors, etc.) podrien estar exempts d’aquest pagament.
El descompte que es faria al transport públic a tots els treballadors gràcies a allò recaptat en llogar les places d’aparcament es gestionaria com els tiquets restaurant, però sense empreses intermediàries, sinó amb una gestió directa en què només intervindrien els responsables de Recursos Humans de l’Administració d’on treballessin els empleats públics i l’Autoritat del Transport Metropolità. Les targetes en què s’acumularien les quantitats abonades per l’Administració per aquest concepte serien recarregables mes a mes i el seu import podria gastar-se només en transport públic, ja fos en abonaments destinats a usuaris habituals (T-50/30, T-Mes, T-Trimestre…) o en títols de transport d’ús esporàdic (bitllet senzill, T-10, T-Dia…). Així no es perjudicaria a aquells que anessin a treballar en bici, a peu, en cotxe o en moto.
Aquesta petita aportació en forma de descompte al transport públic compensaria en certa mesura les retallades de sou que els empleats públics han sofert en l’últim any i mig, amb l’important detall que no suposaria un cost addicional per a l’Administració, ja que les quanties abonades no serien res més que els ingressos obtinguts per llogar les places de pàrquing als treballadors que opten per arribar a la feina en cotxe. L’Administració seria, així, un exemple per a les empreses del sector privat que també ofereixen places de pàrquing gratuït als seus treballadors, les quals podrien veure com les institucions públiques gestionen aquesta qüestió de manera més justa i adequada, i adoptar elles aquest mateix sistema.
Lluny de resultar un plantejament utòpic, aquest sistema podria implantar-se al nostre país si existís voluntat política. De fet, a Holanda és habitual que tant les empreses del sector privat com les Administracions lliurin cada mes als seus treballadors un abonament mensual de transport públic per tal d’evitar que vagin a treballar en vehicle privat. És, doncs, el moment que a Espanya les Administracions i les empreses deixin d’oferir gratuïtament places de pàrquing als seus treballadors. Per això, haurien de prevaldre els principis “Qui contamina, paga”, “Qui no contamina (o sigui, la bici), no paga” i “Qui més guanya, més paga”.
I és que, si aconseguíssim que les mesures que proposem en aquest article s’implantessin al sector públic, probablement canviaria la forma de moure’s de milers de persones al nostre país.
One thought on “Per una mobilitat més sostenible dels empleats públics”