Què és la prioritat semafòrica?

Un dels principals problemes dels autobusos és la seva convivència amb la resta del trànsit. La congestió i la falta de prioritat per al transport públic s’ha traduit en una caiguda de la velocitat comercial, que és la velocitat mitjana considerant també el temps que el vehicle és aturat. Mesures com la creació de carrils bus o una gestió que millori l’entrada i sortida dels viatgers ajuden a augmentar aquesta velocitat comercial, però la prioritat semafòrica és fonamental per a poder fer que el transport públic sigui més ràpid i competitiu en comparació amb el cotxe.

Segons un recent estudi realitzat per l’empresa Soler i Sauret, concessionària de diverses línies de transport a l’àrea metropolitana de Barcelona, de tot el temps en què un autobús és aturat, una tercera part és degut a la pujada i baixada de passatgers, i un 21% per estar esperant un semàfor. En la majoria de ciutats això succeeix perquè l’ona verda del cicle semafòric és pensada per als cotxes i no s’ajusta al funcionament de l’autobús.

L’ona verda és un sistema de gestió del trànsit que consisteix en coordinar diversos semàfors al llarg d’un mateix carrer per a que els vehicles no s’aturin, assegurant un flux continu de circulació. Però en la immensa majoria dels casos aquestes ones verdes són pensades per als cotxes, que no tenen la mateixa acceleració que els autobusos ni tampoc s’han d’aturar a les parades per a carregar i descarregar viatgers. Canviar aquesta manera de gestionar el trànsit reduiria el temps que un autobús passa esperant un semàfor i milloraria la seva velocitat comercial.

Font: O. Thorson, Universitat Politècnica de Catalunya

El gràfic superior mostra dues maneres de gestionar aquesta ona verda. La primera, a l’esquerra, és la que dóna preferència al vehicle privat. En ella veiem com un cotxe va encadenant semàfors en verd si manté una velocitat constant (V1, en marró) mentre que un autobús, en fer parades (marcades com a segments horitzontals en blau), no té temps d’arribar al semàfor abans que acabi la fase en verd i li toca esperar, de manera que serà molt més lent i tardarà més del doble que un cotxe en recórrer el mateix carrer.

La segona opció, a la dreta del gràfic, mostra un model amb preferència per al transport públic, on es reajusten les fases semafòriques per a què un autobús pugui unir-se al flux continu de circulació després de detenir-se a les parades. Així, en un escenari de prioritat semafòrica per a l’autobús, un cotxe que redueixi una mica la seva velocitat continuarà sense aturar-se als semàfors i gaudint d’una ona verda que l’autobús també podrà aprofitar després de fer les parades comercials. És a dir, el transport públic milloraria la seva velocitat comercial en detriment del cotxe, que tardaria una mica més tot i que continuaria sense aturar-se als semàfors.

Existeixen també alguns casos on es dóna una microprioritat semafòrica, amb una fase especial que deixa passar primer a l’autobús, de manera que aquest s’estalvia un possible embús en determinades cruïlles conflictives, com ara la plaça Francesc Macià o la cruïlla Diagonal / València de Barcelona.