El tramvia fa sis anys… i és una peça fonamental de la nova Diagonal

Aquests dies celebrem el sisè aniversari de la implantació del Trambaix a Barcelona. Han estat sis anys d’èxit, com demostra el continu augment, any rere any, del seu passatge i la intenció de l’Ajuntament de perllongar el tramvia al llarg de tota la Diagonal, dins de l’ambiciós projecte de reforma integral del tram central d’aquesta via.

Reformar la Diagonal, però, implica la reforma d’un carrer contaminat, congestionat i amb uns elevats nivells d’accidentalitat, un espai públic desordenat, poc funcional, i servit per un sistema d’autobús completament saturat. Actualment, la congestió de la Diagonal ha arribat a un punt en què repercuteix en la velocitat comercial del mateix transport públic. La posada en marxa d’un tramvia, en el context d’aquesta nova Diagonal, permetrà racionalitzar el servei d’autobús i millorar les prestacions del conjunt del sistema de transport públic.

Els crítics del tramvia diuen que els mateixos serveis que proporciona aquest mode de transport es podrien aconseguir amb autobusos: és cert, tenen característiques complementàries. Però no s’han parat a considerar que el tramvia té molta més capacitat, menys emissions, menys consum energètic, menys soroll, major suavitat de circulació, major accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda, etc., que permet aconseguir una notable millora de la qualitat de l’ambient urbà.

El projecte de fer passar el tramvia per tota la Diagonal ha sigut objecte de crítiques ferotges. Així, alguns dels dissenyadors de l’anomenat “model Barcelona” han criticat fa poques setmanes durament la idea del tramvia per la Diagonal, oblidant rastrerament que, malgrat no gaudir de prioritat semafòrica en el seu recorregut, la xarxa actual ha assolit 80.000 viatgers diaris, amb la millor nota de valoració del transport públic per part dels usuaris. Aquests arquitectes (que no enginyers, urbanistes o experts en mobilitat) han criticat la seva capacitat, estalvi energètic, serveis, etc., molt superiors al sistema de transport públic que actualment dona servei a la zona.

Davant d’afirmacions com que el tramvia pel centre de la ciutat suposa entrar en la segona divisió europea, potser hauríem de recordar que ciutats com Berlín (3.4 milions d’habitants), Munic (1.3 milions), Milà (1.3 milions), París (2.2 milions) o Viena (1.7 milions), han mantingut històricament un sistema de transport relacionat amb el tramvia o l’estan introduint en l’actualitat. Realment aquestes són ciutats de segona divisió europea?

Per altra banda, als qui consideren que el tramvia està infrautilitzat als extrems de la Diagonal caldria recordar-los que, si analitzem les xifres d’ocupació i satisfacció d’aquest mode de transport, podem veure que és superior a qualsevol altra mitjà de transport i que està millor valorat pels seus usuaris. Des de la creació del Trambaix i del Trambesòs, aquestes xarxes no han parat de créixer en número d’usuaris. Potser el que haurien de fer els crítics és deixar el seu cotxe i passejar-se en tramvia, per poder entendre el que significa, realment, per a la ciutat.

Lamentablement, aquestes afirmacions s’han convertit en dogma per a alguns sectors que no volen entendre un fet molt senzill: l’actual model de gestió de la mobilitat a la ciutat de Barcelona està canviant i la funció de la Diagonal ja no pot ser la de carrer de pas per travessar la ciutat de punta a punta. El nou “model Barcelona” s’ha de basar en els transports públics i la mobilitat no motoritzada, i no en un model dels anys 1980, on el cotxe era el rei. Potser ha passat el temps de la Barcelona dels arquitectes, i els enginyers han ocupat el seu espai.

La transformació de la Diagonal és un projecte que ha d’expressar un nou model de ciutat, centrat en la combinació de la reducció substancial de la presència de cotxes amb un sistema de transport públic articulat per la connexió dels tramvies. Aquesta combinació implicarà un important salt qualitatiu en l’aposta que la ciutat ha fet per la mobilitat sostenible i segura. La Diagonal ha de transformar-se en un factor de vertebració urbana, de trobada entre les persones i l’espai urbà.

Però també és necessari evitar que els desplaçaments que arriben des de fora de la ciutat s’hagin de fer en vehicle privat. És a dir, s’ha d’incentivar que la mobilitat en origen deixi de ser una mobilitat basada en el cotxe i s’afavoreixi el transport públic.

La decisió de connectar les dues xarxes de tramvies actuals per la Diagonal ha estat una decisió emblemàtica, una aposta de convicció pel transport públic, que permetrà un increment substancial de la intermodalitat. La connexió ha de permetre reforçar un model global de mobilitat sostenible, accessible i segura, que prioritzi una estratègia clara de reducció del trànsit de cotxes. S’ha d’avançar, com ja s’està fent en altres zones de la ciutat, en la peatonalització, el desenvolupament del sistema de carrils-bici, l’increment de les zones 30, etc., que permetin la pacificació del trànsit al conjunt de la ciutat, i que permetin que l’espai destinat als cotxes deixi de ser l’element hegemònic del sistema de mobilitat.

La transformació integral de la Diagonal obre una gran oportunitat en aquest sentit, perquè pot permetre transformar l’avinguda en un passeig, una nova concepció urbanística i de mobilitat que implica la transformació dels usos actuals, mantenint-ne, però, la seva essència històrica, perquè es converteixi en un dels grans eixos cívics de la ciutat de Barcelona. Es tracta de transformar un lloc de pas de la mobilitat privada en un espai per a la mobilitat pública i per a la trobada dels ciutadans: és factible pacificar la Diagonal de forma compatible amb la mobilitat general de la ciutat, redistribuint la circulació de vehicles privats per la resta de la trama de l’Eixample.

La reforma de la Diagonal és complicada i compromesa, perquè ha de comportar un canvi radical d’unes formes urbanes que s’han convertit en un símbol de la història de Barcelona, malgrat els canvis socials que s’han produït a la ciutat. Però és un canvi necessari que ha de transformar un els eixos més importants de la vida ciutadana. Hem de donar un pas revolucionari en la història dels espais públics d’aquesta ciutat.